Desengany

Mai podré arribar a poetessa, 

perquè no he conegut el desamor.

No plou prou.

Plou, plou. Prou?

Això és tot, tot, tut, tururut?

Amb tanta expectació

i tanta alerta taronja,

havíem fet un pla de prevenció

per si ens empapàvem com una esponja.

Teníem la barca preparada al portal,

per si queia el diluvi universal

i, enlloc de guardar lleons, porcs i aranyes,

poguéssim anar remant fins a Alemanya  

facilitant així, la emigració 

cap a la terra promesa i la cervesa gelada.

I estalviar-nos el bitllet, ovviamente!

(la pasta, non è al dente...)

El que és segur és que tantes expectatives

generen una onada de frustració,

com en l’Estatut, el Federalisme i la Constitució.

Llibres revolucionats

Els llibres, a falta de reconeixement

enfilen la seva croada,

cap al país del desconeixement.

Esmolen capítols, introduccions i versos,

per conquerir l’espai ocupat

per aquells miralls convexos

que fan que la grolleria i l’obscenitat,

siguin el guió de la societat.

Perquè, si Gandia Shore

ha batut rècords d’audiència,

és que la matèria gris és inexistent

o està en estat de setge.

No és un poema, és un exabrupte. Indignat.

La història de totes les societats fins avui és la història de les lluites de classes. Homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i serfs, mestres i oficials, en una paraula: opressors i oprimits es van enfrontar sempre, van mantenir una lluita constant, vetllada unes vegades i altres franca i oberta; lluita que va acabar sempre amb la transformació revolucionària de tota la societat o l'enfonsament de les classes en pugna.

MARX, K., i ENGELS, F.: El Manifest del Partit Comunista. 1848.

Exabrupte Indignat

Perquè vam ser ingenus de pensar que estàvem en una altra galàxia.

Perquè segle i mig després, és com si encara hi fóssim.

Perquè alguns es pensaven que conèixer la història no era important quan se sap que sempre es repeteix.

Perquè alguns van pensar que la forma de mantenir els estaments, era crear incultes i analfabets, per fer-nos vulnerables. 

         Ni-una cosa, Ni-l’altre.

Perquè la societat no es divideix entre homes lliures i esclaus, ni entre patricis i plebeus. No perquè hagin desaparegut les diferències, sinó perquè ara tenen un altre nom: Els que remenen les cireres i els qui les collim. 

Ara, si es remenen molt, molt, massa... es podreixen.

                                                          

                  *A la Sara, que collia cireres    i li han tret el cabàs.              

Biodramina

Sona Chet Baker, mentre la carretera corbeja...

Anàvem buscant  la calma,

i la vam trobar.

Em vaig abraçar al tronc d’un arbre, que portava el teu nom

i la calma es va tornar pau.

Sona Chet Baker i la carretera ha deixat de corbejar.

La sal de la vida, és sal.

Sobre el prestatge del supermercat,

allí estan, immòbils i alineats

els mediocres paquets de la sal.

Sal marina, sal iodada,

sal fina, sal gruixada,

sal seca, sal humida

(aquesta, no la poso a l’amanida).

Cada tipus, pel seu plat.

Cada una, pel seu guisat.

La gruixada, per cuinar al forn

i per carn a la planxa,

la sal Maldon.

No aporta cap nutrient,

en realitat només sodi i clor

però permet posar alegria a la vida,

i certa gràcia a la coliflor.

Inconnexió amb rima

MMMmmm… Kebab suculent,

seitó punxat amb un escuradent.

Musclos en escabetx,

vermut amb sifó i bombolleig.

Poema, esquàlid, simple, simpló,

passa’m un tall de pernil amb meló.

Crispetes, petes, tetes,

i gominoles, oles, HOLA!

I Cuore i Lecturas.

I una cerveseta que tot ho cura.

Poema, breu, tonto i inconnex

prometo no afegir-hi cap annex.

Poema, escuet, lleuger i poc profund,

per celebrar que tinc festa fins dilluns.

El violoncel·lista extrany.

Aquest adàgio, no acaba mai.

Pesat, lent i repetitiu.

Els de la simfònica però, l’interpreten tal i com diu la partitura, seguint-la al peu de la lletra.

Lent, encara dura.  

El percussionista manté els braços en creu, esperant a fer sonar els plats. I no li arriba mai el compàs.

Pesa, pesa. Pesa el moviment i al del contrabaix, encara li pesa més.

El director es manté impertorbable. Ho veu tot, però continua. És el que s’ha de fer. (O això diu Brusel·les, o... tant li és).

La secció de vents, sonen cansats. Se’ls hi acaba la bufera. O les ganes de bufar.

És tot tant lent que el metrònom se n’ha anat a dormir.  

El director no es mou ni un mil·límetre.

Part dels oients de l’espectacle que, ara ja sí té un punt de dantesc, comencen a desfilar, cansats de no veure un final.

Però el que porta la batuta pensa que ells què sabran!

Continua, l’adàgio.

L’adàgio sense fi.

Llarga tortura, futur sense futur, evolució involucionada, població activa aturada, el viure per sobreviure.

De sobte, una remor. Una melodia descompassada. Un ritme contraposat, lleuger i alegre. És l’individu estrany del violoncel. Tots els músics es miren contrariats, però tots el segueixen.

El director, es gira al públic i els hi espeta: “Es un radical, seguido de radicales de derechas, de izquierdas, de no sé… de todos tipos*”.

Però l’auditori... ja fa una bona estona que està ballant.

Qualsevol dia, sortirà un violoncel·lista, que agafi la batuta i ens posi a tots a ballar.

                                *Variació sobre APM?- Periodista                   d'Intereconomía durant el 15-M

Pensament del capvespre

Sona la Suite nº 1 de Bach,

tot bellesa i profunditat.

Tu llegeixes Les veus del Pamano,

jo serveixo dues copes de vi negre,

i no per fer un mano a mano!

Copa de vi en mà, teclejo i teclejo seguint el ritme airós,

talment com si toqués un piano.

La calma, la pausa i el remenar vi amb subtilesa

fa que em transporti tranquil·lament a París,

en aquells dies en que malgrat el fred, no feia peresa

sortir a passejar pel canal de Saint Martin, tot i la fresca.

Fent del barri de Montmatre el nostre centre d’operacions,

passejant i empapant-nos de l’aire afrancesat,

i “gaudint” del fred, la boira i la humitat,

admirem batalles campals a un Sympa pel millor saldo

així com les seves protagonistes, que acabaven fetes caldo.

Hores i hores, passejant pel museu d’Orsay

obres impressionistes, que desperten un no sé que!

I el més fort és que sempre queden coses a fer.

Però si una cosa enyoro de París,

no és treure claus amb alicates,

ni tan sols veure cuiners que en realitat són rates*

Si un dia torno a París, el que no podré deixar de fer, 
és menjar un kebab amb patates.

*(“Guinyu” a Ratatouille, que vam anar a    veure amb la Mar i la Laia)

Andante, andiamo a cenare

Tempo: Adagio
- Piu, piu, piu. Piu,piupiu,piu. Piu. Piu, piu, piu. Piu, piu, piu. 

Tempo: Andante con moto.
-Piupiupiupiupiupiupiupiu.Piu, piu. Piu, piu, piu, piu, piu, piu. Piu, piu, piiiiiiiiu. Piupiupiupiupiupiu. Piu. Piu. Piu


Tempo: Moderato
- Meeeu

Tempo: Rubato.
- Piu, piiiiiiiiu, piu, piu, piu. Piu. Piu, piu. Piu, piu, piu, piiiiiu. Piupiupiupiupu

Tempo:Allegro
- Meeeeeeeeu

Tempo: Lento
     NYAM. 

                                                          * Al petit Piolín de l'autobús, 
                            de part d'en Silvestre.

La mar tranquil·la

Ja calçada i amb l’Ipod a la mà,

camino i camino sense pensar,

perquè el costum i la inèrcia

seran els que em guiaran,

i segur que ni cap a Venècia,

ni cap a la Vall d’Aran.

Caminar per caminar, és un dels plaers

que més m’agraden i que no costen “doblers”

en un marc incomparable, on la platja fa de fons,

agafant aire i omplint pulmons,

mentre observo iaies fent ioga

i ciclistes pujant rampes: sense droga!

Aire amb gust de sal,

Escalfor de sol,

Sentir-se viu i content com un mussol*.

*Aix, que era un gínjol!

Avui, la mar estava tranquil·la. I jo també.

Fins a perdre el seny.

Avui fa just un any: ABEC

que en lloc d’anar-vos-en al Quebec,

vàreu prometre-us lliurement,

estimar-vos fins a perdre el seny.

Un dia, d’il·lusió i alegria,

de castanyoles i sangria*.

*(més aviat era Ginebra.. però no rimava)

Un dia,

on la eufòria es barreja amb la plorera,

per acabar ballant i bebent sota una morera

Una morera del NOSE.. (jo tampoc).

I la gràcia del dia d’avui

és que les sensacions d’aquell dia reviuen,

perquè el més important hi continua sent:

Us continueu estimant,

fins a perdre el seny.

                                            A la Marina i el David.