Aquella matinada.

Agafada en aquelles cintes

et deixaves caure  avall,

forcejant amb la teva ànima

i traient gemecs i xiscles

de desesperació i ràbia.

Tu immersa en el dolor,

lluitant contra el defalliment

i batallant cada respiració

com si fos la última.

Jo espectadora privilegiada

del moment més brutal mai viscut,

naturalesa en estat pur.

I ell girant a càmera lenta com un bisenfí,

buscant la llum i regalant-nos el seu primer crit.

Tot va ser en aquella matinada.

Tempesta

Una legió de llamps i trons i vent de llevant

avancen amb pas i ritme casernari,

anunciant una tempesta d’aigua i negror,

de nostàlgia i buidor que a l’inspirar,  

m’omple els pulmons, el cor i l’ànima de profunda tristor

de saber que al mateix temps que un arriba,

l’altre es deixa anar.