La rosa, que no -pugó- ser.

M'he passat tot un any

intentant no caure en el parany

dels poemes d'amor empalagosos

que es reciten a l'ababalà

omplint els paladars mes dolços

de versos repipis i cursilots

que ni van, ni venen,

ni ens duen enlloc.

Et deia doncs,

que porto tot un any

cuidant el roseret de roses granes

i creu-me, Déu meu!

que hi he posat ganes.

Ganes, amor i dedicació

però no comptava amb el pugó.

Així que en lloc d'un pom de roses

collides del balcó,

aquest any de genolls et demano

que et conformis amb aquest  humil "regalo".

Un llibre, uns versets i una rosa

que per molt que sigui "comercial"

l'amor s'hi posa igual.

T'estimo.

Cançó de bressol.

La simfonia en Do menor

que està en procés de construcció

busca paraules i silencis, en forma de versets

que omplin negres,  corxeres, rodones i tresets

per bressolar-te en les nits tranquil·les,

en les que la lluna pren el te amb els estels.

I mentre la mare t’abassia i t’acarona,

la simfonia consumeix les notes lentament

i els versos que l’acompanyen, et fan de coixí.

Bona nit, ratolí.

El primer poema de molts.

Encara no ets 
i jo ja hi sóc

i sempre hi seré

que, d’aquí no em moc.

Encara no saps qui sóc,

perquè encara no ets

i  jo ja t’estimo.