miércoles, 28 de noviembre de 2012

A banda i banda.


A banda i banda del carrer, dones que esperen.
Sembla una duel a mort.

En qualsevol moment desenfundaran les pistoles.
Passo i miro l'estampa mirant  de reüll, per si he d'esquivar les bales.

Les dones, continuen esperant. A banda i banda.
I es dispara, l'alarma. 
S'ha acabat l'espera.

A una banda, els cotxes les recullen.
A l'altra, entren  a veure aquells que, en altres temps les recollien.

A una banda El Corte Inglés. A l'altra, la presó.

Per desproporcionat, no hi ha duel.


viernes, 23 de noviembre de 2012

Porca misèria.


La misèria et porta a envejar la misèria del que tens al costat.

Però quan un t'incita a voler la misèria d'un tercer, aleshores es converteix en miserable.


jueves, 22 de noviembre de 2012

Objectivadora


M'assec davant de la rentadora 
que gira, gira i torna a girar
i mentre gira, no fa distincions 
entre calces i mitjons.
La rentadora és doncs, objectiva(dora). 



lunes, 19 de noviembre de 2012

Que Bé-Sona.


* Nota: Escrit fa dos anys...tot i que me'n semblaven menys...

M’assec. Intento pensar com t’escriuré allò que et vull escriure. Escric, esborro. Escric, esborro. M’aturo. Hi penso. Començaré així, començaré aixà. No. Esborro. Torno a començar.

Penso en perquè ho vull fer.


La gent fa coses especials quan fan trenta anys. Va a Formentera, es compra una banda de benvinguda a la trentena: “miss Trentaitants”. Així que jo, en un intent de fer l’ullet a les moltes coses preestablertes per la societat (que encara no entenc, tot i que m’hi esforço), m’he llençat a fer una cosa especial.


Em cal però, saber el què.


Vaig centrar-me en buscar alguna cosa original.  Alguna cosa, fora de sèrie. Potser un vol per la plana de Vic amb globus aerostàtic? No, no podia ser. Es tractava d’una plana.


El meu pla malèfic fallava...

Potser una tancada al Pirineu pel pont de Desembre, per fer una rave-nonstop-depuntes-decoixí? No.

El meu pla tornava a fallar... A casa som més de fer ganxet.


I així, buscant el què, m’hi he estat dies sencers. Dies sencers, sense trobar resposta. Sempre fallava alguna cosa.

Perquè? No ho sé... ja hi reflexionaré... que ara no tinc temps.


Però potser no trobo res especial  perquè nosaltres ja som especials des del minut 1. O més ben dit, des del moment 9 mesos sota zero.


El primer que vam sentir, va ser el batec del cor de l’altre. La primera que va veure els teus ditets i la teva carona, vaig ser jo.  S’ha de dir que el cap pelat no t’afavoreix.


I així, durant 9 mesos, dormíem i vivíem amb la respiració de l’altre com a música de fons. Això vulguis que no, ens fa diferents a la majoria i per tant, especials.


Hem crescut juntes. Els bons i mals moments sempre els hem compartit. Fins al punt que, a dia d’avui, els continuem compartint. Perquè no ho sabem fer d’una altra manera. Ni cal.


M’has estirat sempre que m’he quedat enrere. Jo t’he entès quan no t’entenies ni tu. 


Per això som tant importants l’una per l’altra. Perquè portem 30 anys compartint. I això és especial. I genial. I no ho canviarà res. I no ho canviaria per res. I m’encanta. 

                             *A la meva germana. 
     
                                

martes, 13 de noviembre de 2012

Amiga Tristesa


Obriré la finestra i comptaré fins a 10
i et diré adéu.

Perquè t'has presentat sense avisar
i avui fan futbol
i a sobre, no has portat ni cervesa
amiga Tristesa.

Aquí  ningú t'esperava
i has decidit omplir-nos la casa
del teu alè, gris i brut
com una llufa pestilent,
de les que fan del menjador
un lloc inhòspit i truculent.

I tu encara ets aquí,
i jo vaig pel número cinc.
No és cap amenaça, ni res personal
és que el sofà és justet
i no hi caps en cap raconet.

Així que al·leguem
falta d'espai permanent
per convidar-te a sortir per  la porta
amb certa rapidesa
perquè tenim pressa, amiga Tristesa.




jueves, 8 de noviembre de 2012

Oda al Kebab caigut del cel.



Oh, kebab que ens obsessiones
et dedico un vers apassionat, 
com el del pa, a un ou ferrat.

Cada dijous la història es repeteix,
i és que, és avorrit quedar-se a casa
menjant amanida i peix a la planxa
perquè, eus ací la veritat
donaria la meva vida per un kebab.


                                                                   *Revisió d'Oda al Kebab Caigut, pertanyent a la                                       Cantata recitada a dues veus, per a l'Ignasi i la Neus

La revolta del teclat

Estic esperant que les tecles em parlin,  que em diguin què escriure i que no parin.  Em faig un cafè i resto a l’espera,  però les ties es ...