Pop Pep

El pop, no vol les seves ventoses

diu, insensat ell,  que són horroroses.

I només pensa en sortir del mar,

per anar-se'n a una clínica per poder-se operar.

Un dia de sol esplèndid,

un pescador de sípies de platja tira la xarxa,

i agafa el pop , quina desgràcia..

Però en PEP, que és el pop

li dedica una rialla absoluta

que el pescador no entén, i entren en una disputa.

- Però perquè rius, si et podria fer a la marinera? Diu el pescador.

-  Perquè és la meva oportunitat, per desfer-me les ventoses! (Te lo digo con amor)

- Però si te les treus, semblaràs una fregona!

I fent-li un favor el va retornar al mar, just al trencar una ona.

Poemari (d’un sol poema) Inventat

Ens vam vestir tots d’astronautes, autes.

Amb un caça-papallones, ones

I un coet sideral, ens va portar per l’univers, en forma de vers.

Volíem una estrella per la Jana,

Per penjar-li dalt del seu llitet, petit, petitet

I que tota la nit li fes companyia.

Mentre lluitàvem contra la in gravetat, tat

I incapaços de triar la més bonica, ica

Vam decidir agafar-les totes, otes, granotes

Per que la petita Jana decidís. Atxís. (Salut!)

I de sobte, va caure la nit.

I la nit era fosca...

Perquè cap estrella il·luminava la terra, erra, gerra.

De sobte, la lluna es va posar trista, ista

Perquè passava les nits sola, soleta, sola

I plorava... I plovia...

La Jana, aviat va fer un any, eny, iny, enginy

I amb tots els regals al voltant del seu pastís, feliç

Amb moltes espelmes, gens pelmes (bé, de fet, només n’era una..)

Va bufar tan, fort, fort, fooort, fort

Que totes les estrelles, van començar a volaaar, cap a l’espai infinit....!

Adéeeeeeuu......!! (Va fer la Jana amb la maneta)

I les estrelles van tornar a brillar,

I la nit es va fer més clara,

I la lluna, plena (però d’alegria), va deixar de plorar

Perquè les estrelles li feien companyia.

Tu ets la nostra (primera) estrella, nosaltres sempre serem la Lluna.

Somni i vigília

Entre somni i vigília,  el pensament entra en un estat estrany.

Entre somni i vigília les idees van passant.

De vegades es queden,

 de vegades se’n van. 

I només en comptades ocasions, quan les emocions són massa profundes,

les idees van ràpid,

són inconnexes

 i s’entrecreuen constantment,

però  no  en queda cap al matí següent.

És aleshores i només aleshores,

quan s’ha de deixar el vers

 i passar-se a la prosa. 

Thinking about love

L’amor  suposem, entre una cullera i una forquilla,

són els espaguetis donant-hi tombs.

Password de confort

Mig tomàquet rallat,

pinta una massa de farina de blat.

La mozzarel·la s’escampa al ritme que marca el fil

de les reflexions d’en Joan Barril.

El formatge va fonent,

mentre del sofà, la gata em mira imponent

I tu em fas l’ullet, perquè saps que és el teu moment.

I jo ho se, i m’agrada…

Temps!

Acabo de posar els últims condiments,

per acabar de disfrutar el nostre petit moment.

Si mai anem al Password i hi surt la paraula confort,

no dubtis ni un moment 

en dir “massa” i “ cruixent” 

i “amor”.

Sortida de cavall....

Tots servils, 

mai li portem la contrària

per por que,

Cavall i Rei, ens canti les quaranta.

Però jo tinc la Manilla.