Iaia, avui que estem vives i assegudes una al
costat de l'altre et diré una cosa que crec que no t'he dit mai: EM VAS FER EL MEU PRIMER I MÉS BO ENTREPÀ DE
TONYINA.
Era un estiu. Un estiu d'aquells que passàvem
dues setmanes a casa teva.
No anàvem a la platja, però ens encantava
igualment.
Allí, amb les bicis, ma germana i jo anàvem
amunt i avall, ens inventàvem històries i ens acompanyaves d'excursió.
Sempre era al setembre i els ceps estaven en
ple esplendor. El raïm, ja dolç com una mala cosa, penjava a l'ombra dels
pàmpols. I ens deies: Nenes... que en voleu? I ma germana i jo, que érem més de
ciutat que una parada de Metro, et dèiem: iaia... que no el podem robar! I tu
ens acabaves convencent dient-nos que era el troç de no sé qui, de cal no sé
què i que tenies tot el permís del Món. I menjàvem raïm, fins quedar-nos les
tres tipes.
Altres cops anàvem a jugar a la font de la
Magdalena i seiem allí al pedrís. Jugàvem a vendre i comprar fulles de morera
en aquells pedrissos. I berenàvem: De
què és?; De tonyina; Doncs em sembla que
no m'agradarà. I aleshores, des de la màxima saviesa que teniu les iaies: Des de
quan la iaia et prepara coses que no són bones? I tenies raó. Queixalada a
l'entrepà. I a la ceba amanida, i al tomàquet amanit. I aquelles arbequines
tant i tant bones. I aquelles palaies fregides. I aquelles truites de dos ous,
perquè no podien ser de menys ... que l'època de la guerra ja ha passat.
Fricandons, macarrons, canalons i ensaladilles
amb pastanaga (eh, Tiet Joan??). Pollastre a l'ast i cava. Cosa més bona no
s'ha fet mai.
Ets la millor iaia del Món. No tens
competència possible. Sense tu, res no hagués estat igual. Part de mi, te la
dec a tu. I sí, al caldo de l'escudella de la mama, li falta el coll de la
gallina.
Avui que hi ets, t'estimo. El dia que no hi
siguis, t'estimaré igual, ploraré una mica mes que avui i soparé un entrepà ben
gran de tonyina.
