Un
vaixell de paper de diari, en mig del mar.
Un
vaixell de paper en el que hi viatja la vergonya i la nostra indignitat.
Tempestes,
onades el fan brandar a banda i banda.
El
fred congela les lletres que ploren ràbia i impotència.
La
vida apunt de ser paper mullat.
La
vida, les vides, totes amb algun nom pensat curosament per algun pare, lluitant
per poder tirar una àncora i parar el malson.
I
entre brandada i brandada en mig d’un mar cabrejat,
amb forta maror,
algú
recorda quan els vaixells de paper eren per jugar.
I
la vergonya se n’enriu i la ràbia ens fa plorar.
