L’infinitoamor.
Et confessaré una cosa
Pau: les coses importants de la vida, no les sé versar. He intentat rimar,
naixement amb alegria i Pau amb felicitat i no he trobat la manera de treure’n
l’entrellat. Així que en prosa va. Prosa d’anar per casa, és clar!
El que et volia
comentar és que ara fa tot just un any que vas néixer. Ara fa un any que tot va
canviar.
Aquell dia, que el
tinc gravat en estèreo i dolby surround i guardat al disc dur entre la neurona del cervell a mà esquerra i la que
treballa a la dreta, vas respirar. I des de l’instant en que vas respirar tot
va canviar, però jo encara no ho sabia.
Ta mare (la simpàtica)
té un costum o mania, com en vulguis dir: imaginar-se com seran les coses que
encara no són.
Ja et pots suposar
que, amb nou mesos de marge, vaig fer-ne de les meves. Vaig jugar a una mena de
SIMS mental en els que reproduïa com seria la nostra vida amb tu. I no vaig
errar de molt: sabia que dormiria menys, sabia que hauria de posar més
rentadores, sabia que hauria de d’aprendre a posar bolquers, sabia que trigaria
a tornar al gym, sabia… Tot això ho sabia.
Però hi havia alguna
cosa que no vaig calibrar bé, alguna cosa que se’m va escapar. Vas néixer tu i
va canviar el sentit de la paraula estimar.
Jo Pau estimo a molta
gent: a sa mami la primera (que per això m’hi vaig casar!), als avis molt
moltíssim, a la tieta que és companya de fatigues des de que vam néixer,a la
iaia Lola per ser la primera que em va fer un entrepà de tonyina (entre
d’altres moltes coses), als amics que sempre hi són….. Però a tu Pau no. Jo a
tu no t’estimo, fill. La paraula es queda curta i limitada.
Així que Pau he decidit que a partir d’avui la
mama t’infinitoestimarà.
Firmat:
La mama, que tant t’infinitoestima
