Són les 10:02
Camino pels voltants
del carrer Unió.
Són les 10:05
Una senyora amb el
cabell blanc i d’una seixantena d’anys, camina en direcció contrària a la meva.
Penso, retrotransportant-me
a les classes de física, que en algun moment ens creuarem.
Intento esbrinar per
on caurà, més o menys, el punt d’intersecció.
Són les 10:06
La senyora, a més del
cabell blanc, porta unes sandàlies menorquines.
Són les 10:065
He encertat el punt
del creuament. M’alegra saber que no estic tant rovellada.
La senyora de les
sandàlies menorquines se m’acosta.
Té els ulls petits i
lleugerament enfonsats. Li brillen, com a tanta gent de la seva edat.
Pronuncia unes
paraules introductòries. Parla un castellà correctíssim. Penso que ha degut néixer a la Meseta. Envoltada d’alzines i vedells ajaguts a l’ombra.
Penso que em
preguntarà on està l’estació de tren.
Són les 10:07
Diu una frase curta.
Curta i colpidora.
La senyora de la
seixantena d’anys té arrugues al front. Arrugues que expliquen la seva vida.
Una vida de treball, fora del lloc on va néixer i créixer. Una vida de
sacrificis per poder tirar endavant. Ella i la seva família. I ara, necessita comprar
pasta i arròs. I no pot. I s’empassa l’orgull. A la seva edat, que hauria
d’estar jugant a la petanca amb les amigues.
ENCARA són les 10:07
Estic xocada. La
senyora de les sandàlies menorquines després d’haver despullat el seu orgull i
les seves misèries, em mira amb ulls de por, por de que jo surti corrents
perquè aleshores s’haurà de tornar a despullar una altra vegada davant d’ algú
altre. I això és molt dur.
De seguida, li dic
que no es preocupi, que mirem d’arreglar-ho. Perdó, d’apedaçar-ho.
Són les 10:08
La senyora s’acomiada
amb un: que Dios le bendiga. Potser, hauria de ser més aviat un: que Dios le
mendiga.
Se m’eriça la pell i
em recorre un calfred per les vèrtebres.
La senyora de les
sandàlies menorquines és la meva àvia.
I la teva.
I la de tots.