Arbequines

La vida és com una arbequina. Amargueja, però no te'n pots estar.

*Al meu avi i la iaia, que feien

 les millors arbequines del món. 

La senyora de les sandàlies menorquines

Són les 10:02

Camino pels voltants del carrer Unió.

Són les 10:05

Una senyora amb el cabell blanc i d’una seixantena d’anys, camina en direcció contrària a la meva.

Penso, retrotransportant-me a les classes de física, que en algun moment ens creuarem.

Intento esbrinar per on caurà, més o menys, el punt d’intersecció.

Són les 10:06

La senyora, a més del cabell blanc, porta unes sandàlies menorquines.

Són les 10:065

He encertat el punt del creuament. M’alegra saber que no estic tant rovellada.

La senyora de les sandàlies menorquines se m’acosta.

Té els ulls petits i lleugerament enfonsats. Li brillen, com a tanta gent de la seva edat.

Pronuncia unes paraules introductòries. Parla un castellà correctíssim. Penso que ha degut néixer a la Meseta. Envoltada d’alzines i vedells ajaguts a l’ombra.

Penso que em preguntarà on està l’estació de tren.

Són les 10:07

Diu una frase curta. Curta i colpidora.

La senyora de la seixantena d’anys té arrugues al front. Arrugues que expliquen la seva vida. Una vida de treball, fora del lloc on va néixer i créixer. Una vida de sacrificis per poder tirar endavant. Ella i la seva família. I ara, necessita comprar pasta i arròs. I no pot. I s’empassa l’orgull. A la seva edat, que hauria d’estar jugant a la petanca amb les amigues.

ENCARA són les 10:07

Estic xocada. La senyora de les sandàlies menorquines després d’haver despullat el seu orgull i les seves misèries, em mira amb ulls de por, por de que jo surti corrents perquè aleshores s’haurà de tornar a despullar una altra vegada davant d’ algú altre. I això és molt dur.

De seguida, li dic que no es preocupi, que mirem d’arreglar-ho. Perdó, d’apedaçar-ho.

Són les 10:08

La senyora s’acomiada amb un: que Dios le bendiga. Potser, hauria de ser més aviat un: que Dios le mendiga.

Se m’eriça la pell i em recorre un calfred per les vèrtebres.

La senyora de les sandàlies menorquines és la meva àvia.

I la teva.

I la de tots. 

El dia D noces

S’acosta el dia D.

I els dia D ja t’avisem  ara, són espectaculars.

Però espectaculars, d’espectaculars.

Espectacular perquè la emoció, conviu amb l’alegria

i perquè, l’eufòria és  el leitmotiv del dia.

Del dia D,  òbviament.

I òbviament, aquest dia de festa ho tindrà tot.

Tot el que és més important.

Perquè el més important són aquells que us estimen,

que us estimen de veritat.

Nosaltres també hi serem.

Perquè, si una cosa és real,

és que us estimem i us hi volem acompanyar.

Perquè és un dels dies més importants, i nosaltres quan és important hi som. I quan no també.

Així doncs què, anem?

* Fragment de: "Cantata amelòdica 
recitada a dues veus 
per a l'Ignasi i la Neus"

El banc de records

El meu banc de records és un banc peculiar. No dóna crèdit, només accepta dipòsits a termini interminable.

Hi ha dies, que necessito treure’n un extracte, necessito pensar en ceba i tomàquet amanit, olives arbequines i palaies fregides, necessito reviure el fred de la nit de reis,  necessito pensar en el meu tiet que anava a caçar tions i que arribava ple de ferides, necessito pensar en això. Necessito saber que, malgrat tot, tinc alguna parcel·la en la que els mercats  no hi entren.

I això que , malgrat el que voldrien alguns, aquest banc no s’intervé.

Desesperinació

Et regalaré uns Legos astronautes, perquè els teus somnis siderals es facin realitat almenys, en el sempre lliure món de la Imaginació que sembla, l’únic lloc d’il·lusió que ens queda.