La senyora de les sandàlies menorquines

Són les 10:02

Camino pels voltants del carrer Unió.

Són les 10:05

Una senyora amb el cabell blanc i d’una seixantena d’anys, camina en direcció contrària a la meva.

Penso, retrotransportant-me a les classes de física, que en algun moment ens creuarem.

Intento esbrinar per on caurà, més o menys, el punt d’intersecció.

Són les 10:06

La senyora, a més del cabell blanc, porta unes sandàlies menorquines.

Són les 10:065

He encertat el punt del creuament. M’alegra saber que no estic tant rovellada.

La senyora de les sandàlies menorquines se m’acosta.

Té els ulls petits i lleugerament enfonsats. Li brillen, com a tanta gent de la seva edat.

Pronuncia unes paraules introductòries. Parla un castellà correctíssim. Penso que ha degut néixer a la Meseta. Envoltada d’alzines i vedells ajaguts a l’ombra.

Penso que em preguntarà on està l’estació de tren.

Són les 10:07

Diu una frase curta. Curta i colpidora.

La senyora de la seixantena d’anys té arrugues al front. Arrugues que expliquen la seva vida. Una vida de treball, fora del lloc on va néixer i créixer. Una vida de sacrificis per poder tirar endavant. Ella i la seva família. I ara, necessita comprar pasta i arròs. I no pot. I s’empassa l’orgull. A la seva edat, que hauria d’estar jugant a la petanca amb les amigues.

ENCARA són les 10:07

Estic xocada. La senyora de les sandàlies menorquines després d’haver despullat el seu orgull i les seves misèries, em mira amb ulls de por, por de que jo surti corrents perquè aleshores s’haurà de tornar a despullar una altra vegada davant d’ algú altre. I això és molt dur.

De seguida, li dic que no es preocupi, que mirem d’arreglar-ho. Perdó, d’apedaçar-ho.

Són les 10:08

La senyora s’acomiada amb un: que Dios le bendiga. Potser, hauria de ser més aviat un: que Dios le mendiga.

Se m’eriça la pell i em recorre un calfred per les vèrtebres.

La senyora de les sandàlies menorquines és la meva àvia.

I la teva.

I la de tots.