Ens
vam vestir tots d’astronautes, autes.
Amb
un caça-papallones, ones
I
un coet sideral, ens va portar per l’univers, en forma de vers.
Volíem
una estrella per la Jana,
Per
penjar-li dalt del seu llitet, petit, petitet
I
que tota la nit li fes companyia.
Mentre
lluitàvem contra la in gravetat, tat
I
incapaços de triar la més bonica, ica
Vam
decidir agafar-les totes, otes, granotes
Per
que la petita Jana decidís. Atxís. (Salut!)
I
de sobte, va caure la nit.
I
la nit era fosca...
Perquè
cap estrella il·luminava la terra, erra, gerra.
De
sobte, la lluna es va posar trista, ista
Perquè
passava les nits sola, soleta, sola
I
plorava... I plovia...
La
Jana, aviat va fer un any, eny, iny, enginy
I
amb tots els regals al voltant del seu pastís, feliç
Amb
moltes espelmes, gens pelmes (bé, de fet, només n’era una..)
Va
bufar tan, fort, fort, fooort, fort
Que
totes les estrelles, van començar a volaaar, cap a l’espai infinit....!
Adéeeeeeuu......!!
(Va fer la Jana amb la maneta)
I
les estrelles van tornar a brillar,
I
la nit es va fer més clara,
I
la lluna, plena (però d’alegria), va deixar de plorar
Perquè
les estrelles li feien companyia.
Tu
ets la nostra (primera) estrella, nosaltres sempre serem la Lluna.
No hay comentarios:
Publicar un comentario