El violoncel·lista extrany.

Aquest adàgio, no acaba mai.

Pesat, lent i repetitiu.

Els de la simfònica però, l’interpreten tal i com diu la partitura, seguint-la al peu de la lletra.

Lent, encara dura.  

El percussionista manté els braços en creu, esperant a fer sonar els plats. I no li arriba mai el compàs.

Pesa, pesa. Pesa el moviment i al del contrabaix, encara li pesa més.

El director es manté impertorbable. Ho veu tot, però continua. És el que s’ha de fer. (O això diu Brusel·les, o... tant li és).

La secció de vents, sonen cansats. Se’ls hi acaba la bufera. O les ganes de bufar.

És tot tant lent que el metrònom se n’ha anat a dormir.  

El director no es mou ni un mil·límetre.

Part dels oients de l’espectacle que, ara ja sí té un punt de dantesc, comencen a desfilar, cansats de no veure un final.

Però el que porta la batuta pensa que ells què sabran!

Continua, l’adàgio.

L’adàgio sense fi.

Llarga tortura, futur sense futur, evolució involucionada, població activa aturada, el viure per sobreviure.

De sobte, una remor. Una melodia descompassada. Un ritme contraposat, lleuger i alegre. És l’individu estrany del violoncel. Tots els músics es miren contrariats, però tots el segueixen.

El director, es gira al públic i els hi espeta: “Es un radical, seguido de radicales de derechas, de izquierdas, de no sé… de todos tipos*”.

Però l’auditori... ja fa una bona estona que està ballant.

Qualsevol dia, sortirà un violoncel·lista, que agafi la batuta i ens posi a tots a ballar.

                                *Variació sobre APM?- Periodista                   d'Intereconomía durant el 15-M