Pensament del capvespre

Sona la Suite nº 1 de Bach,

tot bellesa i profunditat.

Tu llegeixes Les veus del Pamano,

jo serveixo dues copes de vi negre,

i no per fer un mano a mano!

Copa de vi en mà, teclejo i teclejo seguint el ritme airós,

talment com si toqués un piano.

La calma, la pausa i el remenar vi amb subtilesa

fa que em transporti tranquil·lament a París,

en aquells dies en que malgrat el fred, no feia peresa

sortir a passejar pel canal de Saint Martin, tot i la fresca.

Fent del barri de Montmatre el nostre centre d’operacions,

passejant i empapant-nos de l’aire afrancesat,

i “gaudint” del fred, la boira i la humitat,

admirem batalles campals a un Sympa pel millor saldo

així com les seves protagonistes, que acabaven fetes caldo.

Hores i hores, passejant pel museu d’Orsay

obres impressionistes, que desperten un no sé que!

I el més fort és que sempre queden coses a fer.

Però si una cosa enyoro de París,

no és treure claus amb alicates,

ni tan sols veure cuiners que en realitat són rates*

Si un dia torno a París, el que no podré deixar de fer, 
és menjar un kebab amb patates.

*(“Guinyu” a Ratatouille, que vam anar a    veure amb la Mar i la Laia)