L’alumne, que no era meu i era de tots.

Amb la respiració accelerada,

d’haver saltat esgraons incomptables,

vaig obrir la porta que ja estava mig oberta,

la classe buida, però tota plena

i tu, assegut a la cadira

en una mena de somni profund que de fet, ho era.

No has estat el primer alumne que t’has adormit a classe,

però si el primer que no s’ha despertat.

I ni tan sols sabia el teu nom i ara, tristament, ja el se.

I el tallat d’ahir estava espectacular, David.