Estic esperant que les tecles em parlin,
que em diguin què escriure i que no parin.
Em faig un cafè i resto a l’espera,
però les ties es fan les longuis i miren cap a terra.
Ara ESC xiula mirant cap a un costat,
la ce trencada es fa la sueca,
i l’espai guaita els veïns de la festa al terrat
mentre la del 4rt 3era llegeix un llibre asteca.
La coma em mira i em diu,
no sentis pressió, tanoca,
que ja saps que no em poses mai on toca.
BLOQ MAJUS es gira tota condescendent
i em diu: passa de mi, que cridar fa sentir malament.
Tants anys després, normal que siguem unes desconegudes
les lletres i les rimes,
han estat de vacances a Filipines,
en un resort de primera,
mentre jo m’entretenia en altres “que haceres”,
i posava oli a totes les setrilleres.
Total, que davant de tant indiferència i hostilitat,
per part del teclat,
li faig cara de pena al punt,
a l’espera de que s’engegui com un fanal
i pugui posar el punt i final.
